divendres, 25 de novembre de 2011

Represa

Ahir sopava amb unes amigues i em van mig retreure que tingués el bloc abandonat. Casualment estava amb elles el dia que va començar el llarg parentèsi que ara acaba i em va ser fàcil explicar-los com havia anat la cosa. El tema és fàcil i és el de sempre. Companys (barracompanyes) del partit em van demanar que no escrivís cap altra entrada fins que s'hagués tancat el termini d'inscripció al congrés del partit. Quan es va haver tancat aquest termini, altres companys -com si diguéssim d'un altre nosectorperquènoexisteixen- em van demanar que no escrivís fins que es fes el congrés. Sabedors dels que opinava sobre el congrés i altres assumptes colaterals, uns tercers companys em van demanar que no escrivís fins que passessin les eleccions.I finalment, suposo que de tant contenir-me, el dia de les eleccions em vaig llevar amb una contractura que m'ha tingut destrossada fins avui. Així doncs, hi torno, tot i que em sembla que n'han fet un gra massa. Primera perquè no té cap importància el que escrigui, no tinc cap vocació de perdurar raó per la qual escric tal com raja.... és més la foto instantània d'una opinió que una opinió amb tots els ets i els uts. Segona perquè la difusió que té és minsa tot i que seleccionada... i tercera perquè molt petit i mesquí ha de ser tant el partit com el país si necessita de silencis tan poc significats. En fi, que miraré d'anar deixant constància que visc amb una certa assiduïtat.....

dimarts, 19 de juliol de 2011

Estem de pega!

És públic i notori que discrepo absolutament de la política municipal que, com a partit, hem vingut fent a Barcelona els darrers cinc anys (bé, una mica més, però aleshores n'era corresponsable, així que assumeixo la meva part de culpa). Ara, hi ha una cosa que no negaré mai, ni al nostre grup municipal ni a la major part de regidors i regidores (i gerents, assessors, caps de premsa i demés especímens que corren per allà) que he conegut: treballen molt i molt i molt. Ja sé que molts direu que no es nota; potser no. I d'altres que, vist els resultats, millor seria que descansessin més. Hi puc estar d'acord. Però el que és innegable és que s'hi deixen la pell. Com que aquesta és una de les certeses que tinc a la vida, m'he passat els darrers anys  convencent la gent que tinc al voltant que la fama de poc pencaires que tenen els polítics en actiu és falsa. Els que s'hi han dedicat en menor o major mesura saben que comences d'hora i acabes tard i que no fas mai vacances. Sempre has d'estar disponible. Per això és estar molt de pega que el segon regidor d'ERC (ai, perdó, d'UxB) hagi aparegut en ple mes de juliol (laborable, que jo sàpiga) en un iot i bevent xampany. No perquè estigui en un iot o begui xampany, sinó perquè és evident que no era a la reunió del Grup Municipal (-no em digueu que he fet tant el prèssec-!), ni a la Comissió de Presidència o Hisenda o Urbanisme o Serveis a les persones (o sí, potser era aquesta).
Així doncs, ja és trista pena que haguem passat de cinc a quatre regidors i de quatre a dos (bé, el partit a un, però això ja és per iniciats), però encara ho és més que, a sobre, la fama de pencaires que ens havíem guanyat a pols, la llencem per la borda (mai més ben dit).
Crec que s'imposa una reflexió urgent (entre conspiració i conspiració, ni que sigui en un "break"); de moment ja ens ha descol·locat amb la investidura de l'alcalde; el vot positiu del grup tenia tota la cara de ser una decisió unilateral del dos, secundada per l'ú davant la impossibilitat de fer altra cosa que no ens aboqués directament al ridícul de l'ú més ú igual a zero (és a dir anul·lar-nos nosaltres mateixos aquests ínfims dos escons al saló de la Reina Regent) i ara, a sobre malbarant la feina de tanta gent que, millor o pitjor, hi posa el coll cada dia.
I que quedi clar: crec que ha estat el millor president del Barça que hem tingut. I crec que s'havia de votar positivament a la investidura. Però això no treu que, a aquest pas, veiem un impossible matemàtic: la multiplicació UxB, amb dos multiplicands positius acabarà donant un resultat negatiu. D'entrada ha estat igual a dos, però a aquest pas serà igual a menys infinit.

dissabte, 9 de juliol de 2011

Petits triomfs

Finalment, vint anys després de la primera vegada que em vaig matricular a Dret (anteriorment ho havia fet a Filosofia i vaig penjar-ho a tercer), m'he llicenciat. Això sí, quan tens aquesta edat i ja fa tant que estudies a temps parcial (molt, molt parcial), et dediques a fer-ho amb notes dignes. És magnífic haver acabat amb l'Internacional privat, el mercantil III, processal civil i altres desviacions semblants (successions, civil català....) amb excel·lents que fan de més bon mirar l'expedient. Aquesta és la part bona i que em regalo de dir públicament. La part dolenta, però, crec que és la més interessant. Ja aviso que molt poca gent estarà d'acord amb el que escriuré tot seguit, però fa tant de temps que ho vull dir, que em permeto la llicència. Vaig passar molta vergonya quan era regidora i no estava llicenciada. La vaig passar pròpia (jo no ho estava) i aliena (molts d'altres tampoc). Vull dir, amb això, que la meva generació -deu anys abans (ara van pels cinquanta-tres aproximadament), deu anys després- no tenim cap excusa per no tenir estudis superiors si ens volem dedicar a segons quins menesters. Que quedi clar: no dic que els llicenciats -tots- sàpiguen què fer si els dónes, alhora, un canuto i un paper (la resposta, per als qui dubteu és una "O").  Es pot ser molt burro i estar llicenciat en quatre carreres (no cal posar exemples, en tenim molts). I es pot ser molt intel·ligent i hàbil i no tenir cap estudi superior. Però no parlo d'això. Parlo de la gent que es dedica a dirigir els afers públics. Ningú no t'obliga a militar en política ni a presentar-te a eleccions. Si ho fas, és perquè creus que pots aportar, dirigir i representar. I si creus això has de tenir la decència d'haver demostrat, com a mínim, que tens la tenacitat suficient per presentar-te a exàmens durant cinc anys (o quatre amb els plans d'estudis actuals) i aprovar-los. He treballat des que tenia divuit anys (d'acord, no en el ram de la construcció) vuit hores mínimes cada dia del món, com una gran part de gent que s'han tret les carreres i això no és excusa perquè les nostres són, crec, lamentablement, les primeres i darreres generacions que han tingut accés a una universitat realment democratitzada (en el sentit econòmic i social del terme, no quant a continguts). Així doncs, l'autoexigència mínima exigible a qui pretén dirigir els futurs dels seus compatriotes és haver demostrat en l'únic àmbit objectivable que tenim que sap fer alguna cosa. Encara que aquesta cosa sigui, tristament, exàmens.
A la privada que facin el que vulguin (mentre no s'hi juguin els nostres calers). A la res publica, autoexigència i rigor.
És clar que, amb uns representants públics que treuen uns resultats que a la privada equivaldrien a la fallida de l'empresa i enlloc de dimitir (o fer-se l'harakiri que, de vegades els japonesos tenen bones idees) encara pretenen seguir dirigir la tal empresa no sé què punyetes demano.
Finalment: les meves disculpes als qui vaig representar sense ser-ne digna. L'únic que tots plegats podeu tenir per segur és que vaig viure amb dolor aquesta indignitat (que només jo vivia com a tal, també és curiós)!!!.

diumenge, 19 de juny de 2011

Ara????

Aquest és un post d'urgència. Tinc un examen d'aquí a molt poc i no estic per anar escrivint pensaments profunds (profundament superficials, segurament), però no vull deixar passar el comentari sobre el Consell Nacional d'ERC. Van i demanen generositat i unitat. Ara?. Ara s'ha de fer, precisament ara, una llista unitària?. No, no, el que volen dir és que hi ha d'haver una llista única i que, per tant, ha de ser unitària.. cosa que és molt diferent. Crec sincerament que és un gran error. Era quan teníem totes les mirades al damunt i totes les il·lusions dipositades que hauríem d'haver fet els actes de generositat i d'unitat. I aleshores, aleshores sí, calia anar tots a una i no mirant de resquitllada si la traveta feta al del costat havia funcionat o no i quina era la magnitud de la patacada. Senyors i senyores, que tots sabem perfectament que, per a molts, el fracàs del del costat era una victòria personal!. No hem estat capaços (tots) de fer el que calia quan calia. Ja està la llet vessada i, un cop fet el dol, no cal plànyer-se més. Però del proper congrès ha de sortir l'equip que torni a fer creïble el nostre projecte. I això és impossible si no hi ha una total confiança entre els qui han de treballar plegats. És el moment en què cal confiar en un equip fet de fortaleses i complicitats, no d'equilibris i renúncies. I a Esquerra sempre, els pactes han acabat sent traïcions i els acords per sortir dels mals moments, les llavors de la destrucció. Així doncs, donaré la meva confiança a l'equip que sigui prou fort per presentar un projecte propi i que no estigui hipotecat per cap renúncia. El que sàpiga on va, hagi après dels errors i tingui una estratègia a llarg termini i una tàctica de centralitat ideològica (que no una ideologia de centre). I si no, no donaré la confiança a ningú. No és el moment de fer veure que no ha passat res i entre tots ho farem tot. Entre tots ho hem destrossat tot. Deixem pas als qui puguin construir (si és que hi ha algú)..... Com deia aquell: vale, vale, però hay alguien más ?(perdoneu l'espanyol)!!.

dimecres, 8 de juny de 2011

Desbordada...

Tinc molta feina... sembla mentida però treballant a l'Administració, com treballo, hi ha molts dies que plego a quarts de nou (i he entrat abans de les 9)... sóc idiota fins i tot en això, però vaja, el meu currículum ja ho diu tot. En fi, el que volia dir és que tinc molts comentaris pendents, en Portabella i en Carod se m'acumulen a les tecles, però els he de dedicar el temps que es mereixen....(que seria tota una vida si hagués de dir tot el que vull dir, però amb algun post ja farem, si no em denuncien abans). I ara, per acabar d'arreglar-ho surt la llei aquesta trolebús i tinc moltes ganes d'assenyalar com surt la "caverna" iniciativera dels caus de les universitats i altres llocs poc recomanables per dir com són d'"inconstitucionals". Viure per veure... o viure per sentir. Així que, se m'acumula la feina. Prometo dedicar-me amb ganes a escriure-ho tot però no serà fins a la setmana que ve, que hagi pogut tancar temes.... Tot i així no vull deixar passar l'ós següent: ha de dimitir en Puig per la "merdeta" d'hòsties que van repartir a la Plaça de Catalunya?. Els nacionals haurien hagut d'enviar a aquesta gent... aquells sí que repartien amb mala llet!!!.  Però és que això ho diuen els que se'ls van morir  (ja no dic una altra cosa per no acabar als tribunals) cinc bombers en un incendi!!. Però com és pot ser així de roí???. I així d'inconscient???  Puntualitzo: no m'agrada el sistema que ha utilitzat en Felip Puig (bàsicament per ineficient). No li tinc una simpatia especial. No sóc ni convergent ni proconvergent. Però dues neurones em fan la sinapsi (no garanteixo que siguin gaires més). I això no té nom. I si el té, no m'atreveixo a pronunciar-lo. La mare sempre m'ha dit que no m'embruti la boca.

dimecres, 1 de juny de 2011

Enganys....

Potser jo he canviat; potser han canviat els temps. En qualsevol cas, els del meu partit no han fet el "refresh" que tocava a la seva aplicació de dades. Sento, amb els pressupostos de la Generalitat, un discurs vell i ranci que no té perdó perquè fins a l'any passat hem estat corresponsables dels pressupostos. Alguna responsabilitat devem tenir en el panorama actual,  no? I alguna cosa ens deuen voler dir els milers de votants que hem perdut!. Ens creiem molt llestos suposant que el que estiguem preveient és forçar l'aliança de CiU amb el PP; els podrem dir allò de: ho veieu, ja han tornat a pactar.... són dolents i de dretes....
Quan he sentit aquest matí que, amb el vot favorable d'en Laporta (que es mereix ell solet un reguitzell de posts inacabable), calia només l'abstenció d'Esquerra he pensat que el miracle es podia produir: potser podíem demostrar que hem escoltat, que hem entès, que hem après. Que deixarem que els qui han guanyat governin; ni tan sols ens cal donar-los suport, només no obstaculitzar. I no, el miracle no s'ha produït.
Només dic una cosa als dirigents preclars que creuen que forçant aquest pacte (que no sé si es produirà) haurem guanyat o haurem tingut la raó: molts ens en faran responsables. Jo mateixa ens en faré responsables. S'ha acabat el temps dels tacticismes, s'ha acabat el temps de parlar (moltes vegades sense saber què diem i a remolc de posicions estètiques) i ha començat el temps de la responsabilitat. Si no ho vam ser al govern (que em sembla clar que no ho vam ser, siguem-ho a la oposició).

Jo, que com moltes altres persones, no podré fer unes vacances com fins ara amb els meus fills perquè no tinc els diners. Jo, que com molts altres no sé com organitzar-me l'economia per arribar a finals de mes (i no tinc cap dret a queixar-me) n'estic fins al capdamunt d'estètica. Vull que permeteu aquest govern fer les coses com creu que les ha de fer (amb tots els pactes i discussions, partida per partida i euro per euro que calguin) i que no ens donem excuses. S'ha acabat el temps de les excuses. Per a tots. Se'ns acaba el temps....