Petits triomfs

Finalment, vint anys després de la primera vegada que em vaig matricular a Dret (anteriorment ho havia fet a Filosofia i vaig penjar-ho a tercer), m'he llicenciat. Això sí, quan tens aquesta edat i ja fa tant que estudies a temps parcial (molt, molt parcial), et dediques a fer-ho amb notes dignes. És magnífic haver acabat amb l'Internacional privat, el mercantil III, processal civil i altres desviacions semblants (successions, civil català....) amb excel·lents que fan de més bon mirar l'expedient. Aquesta és la part bona i que em regalo de dir públicament. La part dolenta, però, crec que és la més interessant. Ja aviso que molt poca gent estarà d'acord amb el que escriuré tot seguit, però fa tant de temps que ho vull dir, que em permeto la llicència. Vaig passar molta vergonya quan era regidora i no estava llicenciada. La vaig passar pròpia (jo no ho estava) i aliena (molts d'altres tampoc). Vull dir, amb això, que la meva generació -deu anys abans (ara van pels cinquanta-tres aproximadament), deu anys després- no tenim cap excusa per no tenir estudis superiors si ens volem dedicar a segons quins menesters. Que quedi clar: no dic que els llicenciats -tots- sàpiguen què fer si els dónes, alhora, un canuto i un paper (la resposta, per als qui dubteu és una "O").  Es pot ser molt burro i estar llicenciat en quatre carreres (no cal posar exemples, en tenim molts). I es pot ser molt intel·ligent i hàbil i no tenir cap estudi superior. Però no parlo d'això. Parlo de la gent que es dedica a dirigir els afers públics. Ningú no t'obliga a militar en política ni a presentar-te a eleccions. Si ho fas, és perquè creus que pots aportar, dirigir i representar. I si creus això has de tenir la decència d'haver demostrat, com a mínim, que tens la tenacitat suficient per presentar-te a exàmens durant cinc anys (o quatre amb els plans d'estudis actuals) i aprovar-los. He treballat des que tenia divuit anys (d'acord, no en el ram de la construcció) vuit hores mínimes cada dia del món, com una gran part de gent que s'han tret les carreres i això no és excusa perquè les nostres són, crec, lamentablement, les primeres i darreres generacions que han tingut accés a una universitat realment democratitzada (en el sentit econòmic i social del terme, no quant a continguts). Així doncs, l'autoexigència mínima exigible a qui pretén dirigir els futurs dels seus compatriotes és haver demostrat en l'únic àmbit objectivable que tenim que sap fer alguna cosa. Encara que aquesta cosa sigui, tristament, exàmens.
A la privada que facin el que vulguin (mentre no s'hi juguin els nostres calers). A la res publica, autoexigència i rigor.
És clar que, amb uns representants públics que treuen uns resultats que a la privada equivaldrien a la fallida de l'empresa i enlloc de dimitir (o fer-se l'harakiri que, de vegades els japonesos tenen bones idees) encara pretenen seguir dirigir la tal empresa no sé què punyetes demano.
Finalment: les meves disculpes als qui vaig representar sense ser-ne digna. L'únic que tots plegats podeu tenir per segur és que vaig viure amb dolor aquesta indignitat (que només jo vivia com a tal, també és curiós)!!!.